dimarts, 23 de desembre del 2008

Bon Nadal

Un Nadal sense fred sembla que no és ben bé Nadal i ja que a Brasil és poc probable que nevi, hem anat a buscar el fred. I mare meva si l'hem trobat! Amb unes quantes hores de vol hem passat de 30ºC a 0ºC.



Amb les nostres pobres cares gelades de fred, que gairebé no poden ni esbossar un somriure degut als psíntomes de congelació, volem desitjar un bon nadal a la família de sang, a la família d'internet i als que no són família però és com si ho fossin. No em negareu que el paissatge és d'allò més nadalenc! Heu endevinat on som?



A la següent foto es resol el misteri. Estem a New York, New York...!!! (vinga va, canteu la cançó del Frank Sinatra, però aquest cop que la canti tothom i no només Folgueroles, eh!)



Harlem, el barri on estem allotjats, just a la sortida del nostre hostal. És el barri on habita la comunitat afroamericana i el cor de la cultura negra. Les misses gospel dels diumenges són tot un espectacle (llàstima que està prohibit fer fotos)



Llums de colors, anuncis, consumisme, soroll, bogeria, presses, multituds, limousins, capitalisme, desperdici innecessari d'energia. Benvinguts a Times Square, el centre de New York.



El pont de Brooklyn, el primer pont penjant d'acer del món, font d'inspiració per a pintors, poetes i escriptors.



I per acabar, ens despedim amb la decoració nadalenca d'un centre comercial, que creiem que descriu molt bé l'esperit nadalenc d'aquesta ciutat i de tantes altres: llums i compres.




Dedicat a la Yolanda: són les 11:55 del matí, fa un dia clar i estem a 5ºC SOTA ZERO a la ciutat de Nova York.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Sud est de Brasil

Paraty:

A només 6 hores en bus des de Sao Paulo, Paraty té tots els ingredients per ser un paradís tropical. El poble és ben tranquil, amb un acollidor centre històric colonial de carrers empedrats. Les platges són de sorra fina, aigua tèbia i les muntanyes cobertes de selva toquen el mar.

Sabem que aquestes fotos causaran enveja; platja i sol al mes de desembre, mentre a Catalunya us peleu de fred! No pretenem pas que ens odieu, només que si disposeu d'uns dies de vacances aquest nadal tingueu en compte l'opció de venir cap a "Brasil, la la la la la la ra la" (vinga, va, canteu la cançó!)



No entenc com l'Ignasi no s'ha negat a que poséssim aquesta foto! Això blau que li surt és una mena de flotador que té forma de xurro.



Mentre l'Igna es suca a l'aigua, jo estic com una reina prenent una caipirinha. Això és vida!



Centre històric de Paraty.

Rio de Janeiro:

Deixem el paradís terrenal per endinsar-nos a la gran ciutat, Rio, amb més de 6 mil.lions d'habitants. Contràriament al que havíem llegit i ens havien dit, no creiem que sigui una ciutat gens perillosa, i li trobem un gran encant. Aquí les abruptes muntanyes també arriben fins al mar i la ciutat ha anat creiexent entremig d'elles, donant una combinació explosiva d'asfalt i selva, amb el gran atractiu de platges llarguíssimes com la de Copacabana o Ipanema on els cariocas (gentilici de Rio) llueixen els seus cossos prenent el sol, fent esport o bebent qualsevol cosa en algun dels xiringuitos de platja, a ritme de samba. Estem totalment d'acord que Rio és la "cidade maravilhosa", com diuen aquí.

Pão d'Açúcar. Turó monolític de 396 metres d'alçada que ofereix unes fantàstiques vistes de la ciutat. S'hi puja amb telefèric, el primer que es va instal.lar a Brasil.



La platja del fons és Copacabana.


Els rodamons despentinats pel vent. Certament tenim problemes amb els nostres cabells...


Un altre tema important de Rio són les faveles. N'hi ha varies entremig de la ciutat, algunes limiten amb barris rics. Els seus pobladors no tenen suficient poder adquisitiu per pagar-se un pis, per tant ocupen il.legalment el sòl i edifiquen els seus habitatges al marge de la llei i sense cap mena de planificació. Hem anat amb un guia a la favela més gran de Rio, la Rocinha, amb més de 60.000 habitants, i ens ha sorprès lo ben organitzada que està, tot i la pobresa. Les cases són d'obra, la majoria dels carrers estan esfaltats, tenen electricitat i algunes cases fins i tot aigua corrent. Les que no en tenen poden anar a buscar-la a uns punts determinats i la companyia d'aigues cedeix l'aigua gratuitament en un horari concret. Dins la favela hi pugen autobusos i hi ha comerços, bars, cibers, guarderies i alguna escola, tot i que l'educació aquí dins és molt precària. Curiosament dins de la favela també hi ha estatus socials i es diferencia la zona "alta" (carrerons més amples, cases més grans i amb més llum, instal.lades en un terreny més ferm) de la "baixa".




Els contrastos a Rio són brutals. Rics i pobres viuen al costat els uns dels altres però en móns totalment diferents. Són diferents les cases, l'espai, els colors, les oportunitats... fins i tot l'aire que es respira. Platja de Copacabana, zona rica de Rio.




Final del dia a la platja d'Ipanema.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Catarates de Iguazú

Iguazú prové de la suma dels mots "y"= aigua i "guasu"= gran, en guaraní, l'idioma dels indígenes de la zona. Doncs tal com el seu nom indica, són més de 275 salts d'aigua de fins a 80 metres d'alçada. Què dir de les catarates de Iguazú que no s'hagi dit ja... Són espectaculars, impressionants, magnífiques, increíbles, fascinants, refrescants, eixordadores, potents... i per demostrar-ho, unes quantes fotos:




Això petitet que es veu al fons de la foto és l'Igna, que sembla que estigui fent un anunci de desodorant Fa "Siente el frescor, cada mañana..."





Aquests dos individus amb cara de passarell i pinta de turista despistat som nosaltres. Mare meva, quina fila fem! Com ens hem de veure...


divendres, 14 de novembre del 2008

El Bolsón

El Bolsón és un poblet (tot i que un pagés ens deia que ha crescut massa i ara és una gran ciutat!) ubicat al districte dels llacs, envoltat de muntanyes, boscos, rius i, evidentment, llacs. Bona part del seu atractiu rau en l'ambient que es respira. Als anys 60 es van establir aquí els hippies del moment perquè consideraven que aquest era un lloc estratègic en quant a energia i hem de dir que és així, la gent és relaxada i tranquil.la, els paissatges conviden a la meditació i la pau t'embolcalla. A la plaça del poble es fa la fira d'artesans on els hippies reciclats venen les seves obres decoratives i productes alimentaris casolans, ecològics i biològics, dels quals podem destacar la cervesa artesanal, que tothom s'anima a fer.

Excursió al Lago Puelo. La gossa de la foto ens va seguir tot el matí i sort en vam tenir, ens anava indicant el camí quan teníem algun dubte per on tirar i ens va portar fins al mirador del llac.



Refugi del Piltriquitrón. Vam començar amb moltes ganes a caminar des del nostre hostal del Bolsón, però el camí feia pujada i la calor era insoportable, per la qual cosa quan vam veure un cotxe que passsava, vam aixecar el dit i vam tenir la sort que una amable parella d'argentins, el Pablo i la Mercedes, ens van carregar i ens vam estalviar un bon tros de pujada, tot i que per arribar al refugi també vam haver de caminar una horeta. Però a dalt vam tenir la nostra recompensa: cocacola i cervesa artesanal, como no!!!



A prop del refugi hi ha el Bosque Tallado, amb escultures tallades per artistes locals en els arbres que es van cremar en un incendi.



Excursió al Cajón del Azul. Paisatge de somni amb arbres antiquíssims i el riu de color turquesa, que es travessa varies vegades mitjançant ponts penjants. Aquesta excursió la vam fer amb el Jordi, un català que viatjant per sud amèrica va quedar encisat del Bolsón i es va decidir a quedar-se a treballar una temporada en l'hostal en el que estàvem allotjats i en un restaurant del poble.



El Jordi, l'Ignasi i una servidora recuperant-se d'una dura caminata de 4 hores (aquest cop sí que vam caminar!) al refugi del Cajón del Azul amb una fantàstica cerveseta artesal. Sí nois, un altre cop amb cervesa artesanal..., vam baixar eixerits com gínjol!!!



A l'hostal del Bolsón vam coincidir amb un altre català, el Miquel, un muntanyero que també està viatjant per llarg temps. I aquí ens teniu, Jordi, Miquel, jo i Ignasi, fent el sopar d'acomiadament de catalans. Sí, també hi havia cervesa!

dijous, 6 de novembre del 2008

Península Valdés i Punta Tombo

La Península Valdés, amb una superfícis de 4000 km2 sobre el mar Atlàntic, és un d'aquells llocs que t'ofereixen la possibilitat d'observar una gran quantitat d'animals en el seu hàbitat natural: balenes nedant a prop de la costa, elefants marins descansant a les platges, pingüins anant amunt i avall, guanacos fugissers i armadillos curiosos, entre altres. És una àrea de reproducció de varies espècies de mamífers marins i també hi ha una gran diversitat d'aus.



Elefant marí mascle.


Punta Tombo és la colònia de pingüins magallànics més gran del món (175.000 parelles) i es pot caminar entre ells, observar com viuen, seguir de prop les seves passes i veure'ls nedar. Una de les coses que més ens ha agradat d'aquests pingüins és el seu estil de vida: tant el mascle com la femella s'encarreguen de la construcció i protecció del niu, tots dos coven els dos ous que les femelles (això sí és exclusiu d'elles) ponen cada any i tots dos s'encarreguen de l'educació de les cries. Això sí és igualtat de sexes! A més, són d'allò més pacífics i tranquils. Una vegada vaig dir que ser cuidador de koales era la millor feina del món; la segona millor feina del món és definitivament cuidar pingüins.



dilluns, 27 d’octubre del 2008

Perito Moreno

L'arxiconegut Perito Moreno, ubicat al Parc Nacional Los Glaciares, a la patagònia argentina, és el segon glaciar més gran del món. Us preguntareu: "I el primer, quin és?" El glaciar Viedma, que es troba al mateix parc nacional, però el seu accés és molt més complicat, per això no és tan comercial.
El Perito, pels amics, o gegant blanc com també se l'anomena, és una inmensa massa de gel de color blanc brillant amb reflexos d'un blau turquesa intens degut a la incidència de la llum, encaixada en una àmplia vall. La part frontal fa gairebé 5 km d'extensió i 60 metres d'alçada sobre el nivell del llac, és a dir, és impossible fer-li una foto que faci justícia a la seva espectacularitat. Tot i així ho hem intentat i us deixem una petita mostra de la grandiositat del glaciar.





Un altre tema a destacar és el temps: completament boig! Quan vam arribar al glaciar estava emboirat, gairebé no vèiem ni el Perito (i mira que és gran!), després va començar a bufar un vent gelat, va marxar la boira, van aparèixer núvols, va sortir el sol, apretava tant que no escalfava, cremava!, ens vam posar protector solar factor 50 i tot just després va començar a nevar. Ja us ho he dit, completament boig!



Tot i així ens vam passar tot el dia hipnotitzats davant del glaciar, entomant el vent, el sol i la neu, observant-lo i escoltant-lo. Està cruixint constantment, de cop i volta fa un espetec més intens i es despren un tros de gel que cau a l'aigua fent un gran patatxap, fort i ressonant. A mesura que el so s'esvaeix, tot torna a la calma, una calma aparent, ja que més tard o més d'hora hi haurà un nou despreniment. El millor espectacle al que he assistit!



dissabte, 18 d’octubre del 2008

Torres del Paine

Marxem d'Ushuaia (patagònia argentina) i ens dirigim cap el Parc Nacional Torres del Paine (patagònia xilena). Enrera deixem Terra del Foc, amb la visió de l'extrem austral dels Andes i les colpents imatges dels seus antics habitants, els yámenes, completament despullats, només amb una curta pell de nútria lligada al coll que ben just els hi tapava l'esquena, en un clima tan dur i extrem. La seva desaparició es relaciona amb l'arribada dels primers colons tant sud americans com europeus. La principal causa, les epidemies. Un altre factor, els "exercicis de tir" per part dels exploradosr europeus. I ens creiem que som el contintent civilitzat???

Després de moltíssimes hores d'autocar, de creuar la frontera i de travessar l'estret de Magallanes amb ferry, arribem a Puerto Natales, la ciutat xilena més propera al parc Torres del Paine. Allà ens proveim de planells i menjar i planejem un bon trekking de cinc dies a l'interior del parc.

Dia 1: Caminata des de l'entrada del parc fins al refugi "El Chileno". Si us hi fixeu bé, el veureu a la vall, més o menys a meitat de la foto.



Dia 2: Amb moltes ganes comencem la ascensió cap a les Torres del Paine, un sistema muntanyós independent del Andes, format fa dotze mil.lions d'anys per una intrusió de roca granítica que va empènyer les roques sedimentaries cap amunt.





L'última part per arribar a les torres és un gran pedregar que has d'anar pujant com pots. Quan ens faltaven només 15 minuts per fer cim, el peu em va relliscar, vaig agafar-me amb els braços a la roca següent i amb els peus penjant vaig impulsar-me de nou per intentar pujar a la nova roca i no caure, però vaig tornar a relliscar (2ª vegada en un parell d'intensos segons) i aquest cop sí, vaig sortir disparada cap enrere i vaig caure d'esquenes al bell mig d'un fresquet rierol i damunt d'unes precioses i cantelludes pedres. Per sort la motxilla em va amortiguar una mica el cop, però de l'impacte al coxis i el latigazo cervical no m'en vaig salvar!

Aquí es va acabar el gran trekking i l'única foto que tenim de les torres és aquesta. Les torres és allò emboirat que es veu al fons, ben lluny...



Ara tinc el cul negre (no pas per poca higiene) i inflat, semblo una sambera!!! El metge, a part dels típics antiimflamatoris i relaxants musculars, m'ha recomanat fer repòs durant quinze dies, i aquí em teniu, reposant a Puerto Natales, a casa la senyora Maria que lloga habitacions, mentre l'Ignasi s'encarrega d'anar a comprar, fer el dinar, el sopar i posar-me pomada tres cops al dia.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Ushuaia, al sud del sud.

Coneguda com la fi del món, Ushuaia, la capital de Terra del Foc, es troba situada a la vorera del canal Beagle i envoltada per cadenes muntanyoses. Realment és un lloc aïllat i allunyat de tot: cap al sud la inhòspita Antàrtida, cap al nord, darrere les muntanyes, inmenses esplanades que no s'acaben mai cobertes per una herba petita i tupida de color marronós degut al fred i algún matoll ple d'espines. El seu aïllament i el fet que és la ciutat més austral del món, contribueix a que Ushuaia sigui un lloc especial i bonic, tant per l'espectacularitat de les muntanyes com pels frondosos boscos del Parc Nacional Terra del Foc.
Resulta difícil d'entendre que els primers pobladors nòmades poguèssin viure en aquest entorn tan auster. I resulta encara més difícil d'imaginar què deuria sentir el joveníssim Charles Darwin quan va arribar a bord del seu vaixell Beagle a aquestes inexplorades terres llunyanes sense saber què ni qui s'hi trobaria.

Tot i que diuen que Ushuaia és la fi del món, per a molts és l'inici de viatges, històries i aventures.

Des del glaciar Martial, vista panoràmica d'Ushuaia, el canal de Beagle i al fons la Patagònia xilena (una de les fronteres entre Xile i Argentina passa pel mig del canal).




Far Les Eclaireurs, al canal Beagle.



Colònia de lleons marins i cormorans.



Parc Nacional Terra del Foc.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Buenos Aires

"Mi Buenos Aires querido
cuando yo te vuelva a ver,
no habrás más pena ni olvido." Carlos Gardel

Buenos Aires, la capital d'Argentina, está ubicada a la costa del riu de la Plata. És la segona ciutat més gran de sudamèrica, amb 13 mil.lions d'habitants. Ciutat vibrant, amb tocs d'arquitectura europea, barriades acollidores i una activa vida nocturna. Definitivament no ens costaria gaire integrar-nos al ritme d'aquesta ciutat. Què destacaríem de Buenos Aires? Mate, futbol i tango. Però sobretot, el més destacable, és l'amabilitat dels porteños (gentilici de la capital, degut a la condició portuària de la ciutat). Aquests dies hem quedat amb la Greys, una entusiaste dels viatges que vam conèixer a l'Índia i que viu a Buenos Aires. Ella ens ha portat per racons interessantíssims de la ciutat i ens ha donat molt bones recomanacions sobre qué visitar. Ah, i a més cuina fantàsticament bé; tot sovint recordem el pastís d'espinacs i el de "zapallito redondo"!

Aquí ens teniu als dos rodamons amb la Greys, visitant la zona nàutica al barri de San Isidro.


La Casa Rosada amb el famós balcó on la Evita es donava els banys de masses.


Curiós cementiri de la Recoleta, reservat per l'elit argentina, on cada família construeix el mausoleu més car i espectacular que pot amb marbre, or, granit... i el decora amb escultures de pedra, sofàs de vellut, quadres... Cada sarcòfag té un estil arquitectònic diferent, segons el gust de la família o la moda del moment. A la foto un mausoleu d'estil modernista, amb una estàtua de la difunta, que la van enterrar viva per error. L'altra versió diu que va ser el seu germà qui ho va fer expressament per temes d'herència. Ja us dic jo que és millor no tenir gaires calés, es viu molt més tranquil!



Acolorit barri de la Boca, on els artistes locals exposen les seves pintures i els tangueros exhibeixen el seu apassionat ball.



Barri bohemi de San Telmo. Fotografies d'escriptors d'Amèrica llatina.



I per acabar... una de tango, tal com hem començat. Ens ha fascinat aquest ball sensual que es porta a l'ànima, que és pur sentiment, descarat, irrefrenable, visceral. Com molt bé el va definir Jorge Luis Borges "...esa ráfaga, el tango, esa diablura..."