dilluns, 27 d’octubre del 2008

Perito Moreno

L'arxiconegut Perito Moreno, ubicat al Parc Nacional Los Glaciares, a la patagònia argentina, és el segon glaciar més gran del món. Us preguntareu: "I el primer, quin és?" El glaciar Viedma, que es troba al mateix parc nacional, però el seu accés és molt més complicat, per això no és tan comercial.
El Perito, pels amics, o gegant blanc com també se l'anomena, és una inmensa massa de gel de color blanc brillant amb reflexos d'un blau turquesa intens degut a la incidència de la llum, encaixada en una àmplia vall. La part frontal fa gairebé 5 km d'extensió i 60 metres d'alçada sobre el nivell del llac, és a dir, és impossible fer-li una foto que faci justícia a la seva espectacularitat. Tot i així ho hem intentat i us deixem una petita mostra de la grandiositat del glaciar.





Un altre tema a destacar és el temps: completament boig! Quan vam arribar al glaciar estava emboirat, gairebé no vèiem ni el Perito (i mira que és gran!), després va començar a bufar un vent gelat, va marxar la boira, van aparèixer núvols, va sortir el sol, apretava tant que no escalfava, cremava!, ens vam posar protector solar factor 50 i tot just després va començar a nevar. Ja us ho he dit, completament boig!



Tot i així ens vam passar tot el dia hipnotitzats davant del glaciar, entomant el vent, el sol i la neu, observant-lo i escoltant-lo. Està cruixint constantment, de cop i volta fa un espetec més intens i es despren un tros de gel que cau a l'aigua fent un gran patatxap, fort i ressonant. A mesura que el so s'esvaeix, tot torna a la calma, una calma aparent, ja que més tard o més d'hora hi haurà un nou despreniment. El millor espectacle al que he assistit!



dissabte, 18 d’octubre del 2008

Torres del Paine

Marxem d'Ushuaia (patagònia argentina) i ens dirigim cap el Parc Nacional Torres del Paine (patagònia xilena). Enrera deixem Terra del Foc, amb la visió de l'extrem austral dels Andes i les colpents imatges dels seus antics habitants, els yámenes, completament despullats, només amb una curta pell de nútria lligada al coll que ben just els hi tapava l'esquena, en un clima tan dur i extrem. La seva desaparició es relaciona amb l'arribada dels primers colons tant sud americans com europeus. La principal causa, les epidemies. Un altre factor, els "exercicis de tir" per part dels exploradosr europeus. I ens creiem que som el contintent civilitzat???

Després de moltíssimes hores d'autocar, de creuar la frontera i de travessar l'estret de Magallanes amb ferry, arribem a Puerto Natales, la ciutat xilena més propera al parc Torres del Paine. Allà ens proveim de planells i menjar i planejem un bon trekking de cinc dies a l'interior del parc.

Dia 1: Caminata des de l'entrada del parc fins al refugi "El Chileno". Si us hi fixeu bé, el veureu a la vall, més o menys a meitat de la foto.



Dia 2: Amb moltes ganes comencem la ascensió cap a les Torres del Paine, un sistema muntanyós independent del Andes, format fa dotze mil.lions d'anys per una intrusió de roca granítica que va empènyer les roques sedimentaries cap amunt.





L'última part per arribar a les torres és un gran pedregar que has d'anar pujant com pots. Quan ens faltaven només 15 minuts per fer cim, el peu em va relliscar, vaig agafar-me amb els braços a la roca següent i amb els peus penjant vaig impulsar-me de nou per intentar pujar a la nova roca i no caure, però vaig tornar a relliscar (2ª vegada en un parell d'intensos segons) i aquest cop sí, vaig sortir disparada cap enrere i vaig caure d'esquenes al bell mig d'un fresquet rierol i damunt d'unes precioses i cantelludes pedres. Per sort la motxilla em va amortiguar una mica el cop, però de l'impacte al coxis i el latigazo cervical no m'en vaig salvar!

Aquí es va acabar el gran trekking i l'única foto que tenim de les torres és aquesta. Les torres és allò emboirat que es veu al fons, ben lluny...



Ara tinc el cul negre (no pas per poca higiene) i inflat, semblo una sambera!!! El metge, a part dels típics antiimflamatoris i relaxants musculars, m'ha recomanat fer repòs durant quinze dies, i aquí em teniu, reposant a Puerto Natales, a casa la senyora Maria que lloga habitacions, mentre l'Ignasi s'encarrega d'anar a comprar, fer el dinar, el sopar i posar-me pomada tres cops al dia.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Ushuaia, al sud del sud.

Coneguda com la fi del món, Ushuaia, la capital de Terra del Foc, es troba situada a la vorera del canal Beagle i envoltada per cadenes muntanyoses. Realment és un lloc aïllat i allunyat de tot: cap al sud la inhòspita Antàrtida, cap al nord, darrere les muntanyes, inmenses esplanades que no s'acaben mai cobertes per una herba petita i tupida de color marronós degut al fred i algún matoll ple d'espines. El seu aïllament i el fet que és la ciutat més austral del món, contribueix a que Ushuaia sigui un lloc especial i bonic, tant per l'espectacularitat de les muntanyes com pels frondosos boscos del Parc Nacional Terra del Foc.
Resulta difícil d'entendre que els primers pobladors nòmades poguèssin viure en aquest entorn tan auster. I resulta encara més difícil d'imaginar què deuria sentir el joveníssim Charles Darwin quan va arribar a bord del seu vaixell Beagle a aquestes inexplorades terres llunyanes sense saber què ni qui s'hi trobaria.

Tot i que diuen que Ushuaia és la fi del món, per a molts és l'inici de viatges, històries i aventures.

Des del glaciar Martial, vista panoràmica d'Ushuaia, el canal de Beagle i al fons la Patagònia xilena (una de les fronteres entre Xile i Argentina passa pel mig del canal).




Far Les Eclaireurs, al canal Beagle.



Colònia de lleons marins i cormorans.



Parc Nacional Terra del Foc.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Buenos Aires

"Mi Buenos Aires querido
cuando yo te vuelva a ver,
no habrás más pena ni olvido." Carlos Gardel

Buenos Aires, la capital d'Argentina, está ubicada a la costa del riu de la Plata. És la segona ciutat més gran de sudamèrica, amb 13 mil.lions d'habitants. Ciutat vibrant, amb tocs d'arquitectura europea, barriades acollidores i una activa vida nocturna. Definitivament no ens costaria gaire integrar-nos al ritme d'aquesta ciutat. Què destacaríem de Buenos Aires? Mate, futbol i tango. Però sobretot, el més destacable, és l'amabilitat dels porteños (gentilici de la capital, degut a la condició portuària de la ciutat). Aquests dies hem quedat amb la Greys, una entusiaste dels viatges que vam conèixer a l'Índia i que viu a Buenos Aires. Ella ens ha portat per racons interessantíssims de la ciutat i ens ha donat molt bones recomanacions sobre qué visitar. Ah, i a més cuina fantàsticament bé; tot sovint recordem el pastís d'espinacs i el de "zapallito redondo"!

Aquí ens teniu als dos rodamons amb la Greys, visitant la zona nàutica al barri de San Isidro.


La Casa Rosada amb el famós balcó on la Evita es donava els banys de masses.


Curiós cementiri de la Recoleta, reservat per l'elit argentina, on cada família construeix el mausoleu més car i espectacular que pot amb marbre, or, granit... i el decora amb escultures de pedra, sofàs de vellut, quadres... Cada sarcòfag té un estil arquitectònic diferent, segons el gust de la família o la moda del moment. A la foto un mausoleu d'estil modernista, amb una estàtua de la difunta, que la van enterrar viva per error. L'altra versió diu que va ser el seu germà qui ho va fer expressament per temes d'herència. Ja us dic jo que és millor no tenir gaires calés, es viu molt més tranquil!



Acolorit barri de la Boca, on els artistes locals exposen les seves pintures i els tangueros exhibeixen el seu apassionat ball.



Barri bohemi de San Telmo. Fotografies d'escriptors d'Amèrica llatina.



I per acabar... una de tango, tal com hem començat. Ens ha fascinat aquest ball sensual que es porta a l'ànima, que és pur sentiment, descarat, irrefrenable, visceral. Com molt bé el va definir Jorge Luis Borges "...esa ráfaga, el tango, esa diablura..."