Un altre any...

Un altre any se’n va, deixem enrera el 2011 amb tots els seus propòsits, els acomplerts i els que no. Deixem enrera un any difícil, ple d’entrebancs i dificultats. Un any de canvis, canvis que d’entrada no ens agraden i no ens hauríem imaginat mai, però que no ens queda més remei que acceptar.

Un altre any arriba, carregat de projectes, reptes, esperança i il·lusions. Comencem un nou any on tot és possible, on podem reinventar-nos i realitzar allò que veritablement anhelem. El 2012 està en blanc, l’anirem escrivint sobre la marxa, poc a poc, amb esforç i perseverança, però amb la lletra i el contingut que nosaltres triem.

Què ens oferirà el 2012? No ho sé, però el que fem ara i com ho fem ens condicionarà el futur i farà que ens encaminem cap a un lloc o cap a un altre, per tant, no deixem les coses a l’atzar per a l’any que ve, comencem a actuar avui mateix i creem el futur que desitgem.

Molt bon any!

"El viatge com a manera d'a(em)prendre"

Francesc Balagué i Iván Marcos, durant la xerrada, al wikilounge de la UOC.

Ahir a la tarda es va celebrar a Barcelona el wikispeech sobre “el viatge com a manera d’a(em)prendre”, amb Francesc Balagué i Iván Marcos, dos viatgers que veuen el fet de recórrer món com una oportunitat per innovar, crear, obrir l’esperit i emprendre.

L’Iván, va fer de la seva volta al món un projecte d’I+D. Es movia amb la motxilla i el portàtil i anava reportant a diferents empreses tot allò que veia. El seu objectiu era observar diferents productes, serveis i models de negoci arreu del món.

El Francesc, doctorat en pedagogia, va plantejar la seva volta al món com un màster. Per aquesta raó, anava recollint experiències relacionades amb l’educació a cada país per on passava.

Malgrat que cada cop hi ha més catalans que s’animen a fer la volta al món o a viatjar durant uns quants mesos, encara són molts els que ho veuen com una bogeria o una pèrdua de temps. En canvi, en altres països, com Canadà, Israel o països del nord d’Europa, s’entén el viatjar com una eina de desenvolupament tant a nivell personal com professional. Un exemple n’és el nou model educatiu Kaos Pilot.

No oblidem que, habilitats personals com la tolerància, la capacitat d’adaptació i de resposta o la creativitat, no s’aprenen ni a l’escola ni a la universitat.

I després de la xerrada vam continuar la tertúlia amb els nostres amics malalts de viatges. El Víctor i la Raquel comencen la seva volta al món el dia 6 de gener (el millor regal de reis que podien tenir!) i ens deixen el seu bloc perquè els poguem acompanyar en la seva gran aventura. El Joan i l’Èlia marxaran a mitjan de l’any que ve (atenció, no tenen data de tornada!) i ja ho estan preparant tot perquè la seva volta al món sigui una experiència excepcional.

Reunió viatgera amb el Víctor, la Raquel, el Joan i l'Èlia.

Donna Nook, el santuari de la foca gris

Caminar entre la colònia com si fossis un més, aproximar-te a les cries encuriosides per la teva presència, contemplar baralles territorials per part dels mascles immensos... Tot això ho trobes a la reserva natural de Donna Nook, a la costa est d’Anglaterra, on cada any centenars de foques grises venen per donar a llum a les seves cries.

El terreny de Donna Nook pertany a l’exèrcit. Actualment s’hi fan pràctiques de tir i altres maniobres militars i només s’hi pot accedir els caps de setmana. Encara que sembli contradictori, precisament el fet que sigui una zona restringida, ha contribuït a que el territori es mantingui més protegit i allunyat de la presencia humana. És a dir, que aquí les foques encara estan prou tranquil·les.

Per accedir a la colònia has de caminar un quilòmetre i mig per un terreny fangós fins que arribes a la platja. Allà no hi trobes visitants de cap de setmana, pràcticament no hi ha ningú, només algun fotògraf audaç, com en Joan de la Malla, expert en fotografia de natura que organitza diverses sortides fotogràfiques com per exemple l’observació de voltors a Matarranya, la brama del cérvol a Aragó o, en aquest cas, les foques grises a Anglaterra.

El vent et talla la cara, els peus i les mans se t’encarcaren pel fred intens, el nas et raja com una aixeta... però no pots deixar de fer fotografies, de contemplar i de passejar en solitud entremig de les foques, com si fossis un més del ramat. I sobretot, no pots deixar de sentir-te summament afortunat pel fet d’estar en una zona reservada al regne animal, on les foques t’accepten i et permeten gaudir del seu espectacle.

Així va ser la presentació del llibre a Altaïr...

Un breu resum del que va ser la presentació a la llibreria Altaïr, per a tots aquells que no vau poder venir.

Presentació del llibre "El viatge dels Rodamons" a la llibreria Altaïr

Dimarts, 22 de novembre, a les 19.30h, presentem el llibre "El viatge dels Rodamons" i fem una xerrada sobre la volta al món a la llibreria Altaïr de Barcelona.

Si t'agrada viatjar, no t'ho perdis!

Fotografia de www.altair.es

Reflexions sobre l'Índia des de Barcelona

Ja fa unes setmanes que vam tornar a casa. A casa? Quan tornes d’un viatge llarg, els primers dies “a casa” són estranys, perquè allò no ho acabes de sentir com casa teva. Tot i que d’entrada s’agraeix tornar a tenir aigua calenta, un lavabo net, no haver de patir els constants talls elèctrics... I sobretot, gaudir del silenci. Quan tornes d’una gran ciutat asiàtica, Barcelona sembla tranquil•la, neta i ordenada. Gairebé li trobes aires de poble. A l’Índia te n’adones que res és imprescindible i que, en el fons, res és teu. Tot ens ho han deixat prestat. En realitat, només estem de pas, fem un ús temporal de les coses i, després, passaran a uns altres. L’Índia t’ajuda a desprendre’t de tot, inclús de casa teva, que deixa de ser “teva” per passar a ser només “casa”.

Viatjar cap a l’orient et fa canviar. En major o menor mesura es produeixen transformacions en tu mateix, de manera subtil, però hi són, s’han esdevingut i ja es queden amb tu per sempre més. L’Índia és com un mirall davant la cara, et mostra tal com ets, no com t’agradaria ser o com et penses que ets. Et fa sortir el millor i el pitjor que portes dins. Suposo que és per això que tanta gent en surt espaordida. Però si saps entendre el que veus i posar-hi una mica de distància, en trauràs una informació summament valuosa.

Ja fa unes setmanes que vam tornar de l’Índia, i encara estem paint tot el que vam viure i extraient el suc de tot el que vam aprendre. És per això que aquest és un país sempre interessant, que t’ofereix molt, si saps percebre-ho, i et deixa amb ganes de tornar-hi, per seguir aprenent, experimentant, creixent...

Oracions al temple Mahabodhi, Bodgaya

Bodhgaya

Pelegrins budistes d’arreu del món vénen a Bodhgaya per meditar sota l’arbre Bodhi, on, segons la tradició, el príncep Siddharta Gautama rebé la il·luminació, convertint-se així en Buda (=l’il·luminat). L’arbre que hi ha actualment, de l’espècie Ficus religiosa, sembla ser que és el cinquè en la línia de descendència de l’arbre original. Al costat, s’alça el temple Mahabodhi, amb un capitell de 50 m d’alçada, que acull al seu interior una gran estàtua daurada de Buda. Pels voltants, els jardins ben cuidats amb nombroses estupes, fan que un simple passeig es converteixi en una meditació conscient. Malgrat que és un dels centres de peregrinació budista més importants del món, aquest segueix essent un lloc tranquil que emana pau, com tot el que és de tradició budista.

Gairebé tots els països de religió budista han construït el seu monestir al poble, cada un amb l’arquitectura característica del lloc d’origen. Així doncs trobem el monestir tailandès, el japonès, el birmà, el vietnamita, el nepalí... Nosaltres ens allotgem al monestir tibetà. L’habitació doble amb bany ens costa 250 rúpies (3,5 €). És àmplia i neta, però no té aigua calenta, tot i que amb la calor que fa, no és cap problema.

Cada dia anem al temple, a primera hora del matí o a última de la tarda, a meditar sota l’arbre o pels voltants. He de dir que no hem arribat a la il·luminació, però aquí es desprèn una energia molt especial, una mena de serenor profunda, que t’assossega el cor i la ment i que val molt la pena captar.

Temple Mahabodhi

Monjos resant al voltant del temple

Meditacions sota l'arbre Bodhi

Rituals al temple

Meditant

Comprant fruita al mercat de Bodhgaya

Més Varanasi, la ciutat de Shiva

No sé què té aquest lloc però és especial. Malgrat la brutícia, la pobresa i la pudor, Varanasi m’agrada. Aquí m’hi sento a gust.

He de reconèixer que en aquesta ciutat és on més m'han desgastat els caça-turistes. Els venedors surten de les seves botigues per convèncer-te que els compris el que sigui; els conductors de rickshaws no paren de preguntar-te cap on vas i fins i tot s’aturen tallant-te el pas, per veure si així puges al seu vehicle d’una vegada; qualsevol se t’ofereix com a guia (fals guia) i t’assegura que et portarà als punts més interessants de la ciutat que només ell coneix i a les botigues més barates; els suposats sadhus (renunciants) se t’acosten amb el seu pot a demanar almoina persistentment; els que tenen vaixell t’insisteixen en anar a fer un vol pel Ganges, alguns d’ells sota els efectes de la droga d’una manera tan evident que estic segura que serien incapaços de remar...

Però quan aconsegueixes obviar tota la parafernàlia turística i camines pels carrerons embullats trepitjant pedres antiquíssimes, alguna cosa subtil t’envaeix. Aleshores descobreixes la devoció amb la que dues ancianes caminen descalces cap a un ghat; l’assossec amb el que una vaca, com les que pasturava Krishna, s’atura al mig del carrer; el respecte amb que un senyor toca el llom d’aquesta vaca i després es posa la mà al front fent una inclinació; el fervor amb el que un sacerdot recull una mica d’aigua del riu sagrat... I és això el que m’atrau de la ciutat.

Fa milers d’anys que gent de tota l’Índia peregrina fins aquí per mostrar el seu respecte a Déu, al Ganges i a un mateix. Milions de persones han recorregut aquesta ciutat amb la intenció de trobar-se a sí mateixos, de trobar el seu espai. Místics de totes les èpoques han meditat als ghats, als temples o al carrer. Per això aquesta ciutat vibra amb una energia intensa i especial. I si hi connectes, t’atrapa.

L’últim dia a Varanasi busquem un ghat tranquil per acomiadar-nos del Ganges. Durant aquest viatge no el tornarem a veure més. En silenci ens asseiem davant el riu sagrat, el sentim passar i ens deixem fluir amb la seva energia.

Rituals al Ganges

Els búfals d'aigua també es banyen al riu.

Varanasi

Ciutat sagradíssima de l'Índia on, segons l'hinduisme, els pelegrins que morin aquí aconseguiran l'alliberament del cicle de reencarnacions. També és un important centre cultural que acull la primera universitat fundada al país, especialitzada en l'art, la música, la cultura i la filosofia índies i el sànscrit, tot i que actualment ofereix tota mena de matèries.

Varanasi s'extén a la riba del Ganges i compta amb més de 100 ghats (escalinates de pedra que descendeixen fins al riu) on la gent es banya per purificar els seus pecats i hi realitza diferents rituals, tant a la matinada com a la posta del sol.

Una de les coses que més impressiona és veure com es barreja la vida i la mort. Uns nens xipollegen a les aigües putrefactes del Ganges, unes dones renten roba, un Sadhu fa una ofrena, un búfal es banya i defeca dins l'aigua, un senyor es renta les dents i, una mica més avall, en un crematori, incineren un cadàver. Per un dels laberíntics carrerons m'arriba el fum, amb una barreja d'olor de fusta, d'encens i de carn cremada, mentre un indi insisteix que entrem al seu restaurant a peu de carrer a menjar. Això és Varanasi!

Pels carrerons de la ciutat



Vista del Ganges des de la terrassa del Mishra Guest House

(allotjament baratet i cèntric: 3,80€ l'habitació doble amb bany)



La vida als ghats

Ja estem a casa, però encara ens falta explicar-vos més coses de l'Índia, o sigui que seguirem actualitzant el bloc des de Barcelona. Fins la propera!

Khajuraho

Khajuraho és conegut pels temples eròtics creats per la dinastia dels chandela, del 950 al 1050. Dels 85 temples originals, només se'n conserven 22. He de dir que no són tan eròtics com em pensava. És cert que hi ha escultures de pedra tallada representant les postures del kamasutra, però també n’hi ha moltes altres escultures que mostren escenes quotidianes de l’Índia de fa un mil·lenni: treballadors, músics, estudiants, mestres, guerrers, déus i deesses... El que passa és que només que hi hagi un grup d’escultures de kamasutra entremig d’unes quantes deïtats, és evident cap a on centrarem l’atenció.

A banda del grup de temples de l’oest, els que s’ha de pagar entrada i els que tots el turistes visiten, val la pena anar als de l’est i del sud, que són gratuïts, més tranquils i també artísticament interessants.

Nens banyant-se al riu amb un ramat de búfals d'aigua

Els temples són espectaculars, unes joies de l’arquitectura, però, com sempre, el que més m’agrada són les persones, i aquí hem fet bons amics que han contribuit a que haguem tingut una tan bona estada a Khajurajo. Una abraçada per a tots ells, especialment per al Pooran i per al Chhotu.

Orchha

No teníem previst parar a aquest poblet, però la recomanació d'una parella d'alemanys que vam conèixer a Leh i amb qui vam tornar a coincidir a Dharamsala, ens va fer canviar d'idea. Una de les coses fantàstiques de viatjar és que coneixes un munt de viatgers, amb unes vides, idees i interessos diferents als teus, però amb aventures i històries que val la pena escoltar. No sóc partidària de fer cas dels consells, cadascú té una manera particular de veure la vida (i aquí està la gràcia!), però en aquesta ocasió va ser diferent. Alguna cosa ens va fer sintonitzar amb l'energia d'aquesta parella de mitjana edat i sense saber-ne pràcticament res, vam enfilar cap a Orchha.

Orchha (Lloc Amagat) és una petita població on destaca una fortificació amb 3 palaus del s. XVII, que convinen l'arquitectura islàmica i la hindú, i un complex de temples del s. XVI en força mal estat per l'inteior però amb unes cúpules precioses que destaquen des de qualsevol punt del poble.

El que no ens ha agradat és que els nens no paren de demanar-te coses pel carrer. Que si compra'm xampú, xocolata, unes sabates, un cartró de llet... En realitat no és res d'això el que volen, però saben que si demanen diners els turistes no els en donen, en canvi si supliquen qualsevol altra cosa sí que els hi ho compraran. A la que els hi hagis comprat quelcom, aniran immediatament a la botiga a revendre-ho a meitat de preu per tenir els diners. I el botiguer encantat perquè torna a tenir el producte per vendre. No se'ls hi fa cap bé donant-los coses. Els nens s'acostumen a vagar pel carrer i només estan pendents de què poden treure als turistes. Si de debò es vol ajudar, el millor que es pot fer és col·laborar amb alguna institució que t'inspiri confiança.

La majoria de turistes només paren aquí un dia per veure els palaus i temples, però val la pena quedar-t'hi uns dies per experimentar la tranquil·la vida rural. Al principi ens demanaven tota l'estona pel carrer, però a la que portes un parell de dies ja passes a formar part del poble i l'actitut que tenen cap a tu també canvia.

Passejant coneixem a en Hemant. Un noi molt eixerit que fa de guia i parla una mica d'espanyol. Com que el poble és petit ens trobem tot sovint. Ens demana si podem ajudar-lo a traduir l'explicació que fa sobre els palaus de l'anglès a l'espanyol. Oi tant que sí! Ens encanta interactuar amb la gent local, i que no sigui només per demanar-nos compra'm això, compra'm allò. Estem unes quantes hores fent la traducció, corregint-li la pronunciació... Al final ens explica que només ha estudiat l'espanyol durant 1 mes! Jo porto 2 mesos a l'Índia i tan sols se dir 4 paraules, i malament, ja que les he de repetir uns quants cops perquè m'entenguin. Ell, només amb 1 mes, déu ni dó tot el que xerra. És molt llest i espavilat. Segur que li anirà bé fent de guia per a espanyols.

Vistes d'Orchha, amb el palau a primer terme,

el temple antic al fons i el temple modern a la dreta (color groc)

Cenotafis (monument sepulcral que no conté despulles)

El Palau

Els voltants d'Orchha són especialment bonics,

amb vegetació exuberant i el riu Betwa 



Les dones s'encarreguen d'anar a buscar aigua

Pel carrer campen les vaques...

...I els "toracos"!

Si aquesta és la botiga turística,

imagineu-vos com deuen ser les estàndar...!



Taj Mahal

Costa explicar alguna cosa del Taj Mahal que no s'hagi dit ja.

És un mausoleu de marbre blanc amb incrustacions de perdres semi-precioses (lapislàzuli, corall, jasp, àgata...) que l'emperador mongol Shahjahan va construir en memòria de la seva dona que va morir donant a llum el seu 14è fill. Un treball exquisit, que va comptar amb més 20.000 treballadors i 22 anys d'execució.

Al travessar la porta principal i veure el Taj Mahal al fons no puc evitar exclamar un "Waw...!" L'altra vegada que vam estar a l'Índia no el vam poder veure i la veritat és que ja en tenia ganes. L'edifici és perfectament simètric pels 4 costats, envoltat de jardins d'estil persa, construït damunt d'una plataforma de marbre, de manera que de fons només es pot veure el cel.

Reconec que és una obra arquitectònica incomparable, amb complicadíssimes filigranes, però un cop exclamat el "waw" inicial, l'edifici ja no em transmet res més. És un monument fred, com el marbre del que està fet, que pretèn ser el més bonic, el més espectacular, el més extravagant... però que no transmet cap sentiment, cap emoció.

Val la pena veure'l? Sí, encara que només sigui per poder opinar al respecte. Però us puc assegurar que no serà una de les imatges que recordaré de l'Índia.

Les dones amb els seus saris posen la nota de color en un dia tan gris

Vista de la façana posterior, amb el riu Yamuna

Més Dharamsala...

A Dharamsala hi ha mil activitats per fer: meditació, ioga, massatges, reiki, consultes astrològiques, passes de pel·lícules, xerrades sobre el Tibet... És el lloc ideal per estar-hi una temporada duent a terme alguna de les teves aficions. Nosaltres hem aprofitat per anar cada dia a classe de ioga, al Yoga Universal. El lloc és d'allò més senzill, una mica cutre i tot, però les classes estan molt bé. A nosaltres ens agrada especialment la de 4.30 a 6.30 de la tarda, de hatha ioga, que imparteix un deixeble directe del mestre Vijay. La classe de 2 hores val 100 rupies (1,5€).

Anant cap a classe de ioga

Aquest també és el poble ideal per fer cursos de qualsevol cosa: de professor de ioga, de mestre de reiki, de massatgista, joieria... Molta gent fa competició de cursos, a veure qui es treu més títols en poc temps. Considero que per haver fet un curs express d'un mes de ioga, on ni tan sols es fa meditació cada dia ni es dóna un dossier amb teoria, no ets un professor de ioga. Per haver fet un curs teòric de 5 dies sobre la ciència ayurvèdica, no ets un metge ayurvèdic i no pots pretendre passar consulta quan arribis al teu país. Per haver fet un curs de 4 dies sobre massatge tibetà, no ets massatgista i no pots conèixer la totalitat dels meridians energètics i pretendre sanar.

Em sembla molt bé que hi  hagi cursos de curta durada perquè la gent els provi, pugui saber si allò li agrada o no i adquireixi una base, a partir de la qual seguir estudiant. El problema no són els cursos, el problema és la gent que per tenir un titulet ja es pensa que és especialista d'alguna cosa. El fet que qualsevol es pugui posar a fer teràpies, fa molt mal als professionals de debò, que porten anys estudiant i practicant una matèria i en tenen un coneixement profund. Nosaltres hem fet un curs de cuina tibetana, i no per això diem que ja som cuiners, i quan tornem a Barcelona no pensem obrir un restaurant!

El professor ens ensenya a fer momos

(bola de massa farcida de diferents ingredients i cuita al vapor)

L'Ignasi els fa...

...I la Mireia se'ls menja!